El dibuix en líquid i la fusta com a suport pictòric

[He fet una entrada sobre el dibuix fora de l'aula i una altra sobre la pintura fora de l'aula]


Dilluns vam fer una mica de teoria i la tercera pràctica. Dimarts només vam fer teoria.

Dilluns la Roser ens va parlar del dibuix en líquid (tintes, bistre i sèpia). Vam focalitzar la nostra atenció en la ploma, en el tinter i en la tinta.

Vam veure que les plomes poden estar fetes de ploma d'au, de canya (la de bambú és la més resistent) o de metall. La primera té un traç arrodonit, la segona no reté tant la tinta i fa un traç més recte, i la tercera es fa servir sobretot per escriure.

Ens va explicar que la paraula llatina per al tinter és atramentarium, que prové d'atramentum, 'negre'.

Dilluns vam acabar la teoria parlant de la tinta negra. Aquest invent mil·lenari xinès es crea amb pigment negre, aigua i un agent emulsionant perquè les matèries es barregin. El pigment negre té diversos orígens: pot provenir del sutge (però li costa molt de desfer-se), de la sèpia (que amb el pas del temps canvia molt el color) i d'altres com la secreció del roure a causa d'un bacteri (aquest material s'oxida i es torna marró). Leonardo da Vinci i Rembrandt van fer servir aquest últim material. Dels tres materials per crear la tinta negra, el que ha canviat més al llarg de la història és l'agent emulsionant.

Vam acabar la classe fent la tercera pràctica del curs. Ja teníem la tinta preparada i només havíem de posar-nos a fer feina:

Plat que vam fer servir per diluir la tinta negra i poder jugar amb les tonalitats de gris

Pinzells i ploma, got amb tinta negra i got amb aigua que ja havíem embrutat

Got amb aigua bruta i got amb regalims de tinta negra

Jo, com he fet fins ara, vaig agafar el Retrat de Helene Klimt (Gustav Klimt, 1898) de referent, i el resultat va ser aquest:

Pràctica 3: dibuix en líquid

Dimarts vam dedicar tota la classe a la teoria de la pintura. Vam parlar únicament de la fusta com a suport.

En l'Antic Egipte ja es feia servir. Ens han arribat els exemples dels retrats funeraris (com els d'Al-Fayum), que es col·locaven al costat dels sarcòfags. Estaven fets amb tremps damunt de fusta (la que es treballava més bé era la de sicòmor). També ens va parlar dels cartonnage (fets de guix, lli i papir), els quals es col·locaven al damunt de la cara de la mòmia.

L'edat mitjana va ser l'època d'or de la fusta com a suport. Els tractats en donen molta informació i pautes per a la preparació.

A continuació, vam parlar de la composició de la fusta, de les propietats, dels tipus de talls, dels procediments d'unió de les fustes, de les deformacions, de la procedència, dels agents destructors i de la fusta artificial.

La fusta està composta de cel·lulosa (50%, és el que li dóna la capacitat d'absorció i retenció de la humitat sense que es faci malbé), de lignina (25%, és el que li dóna duresa per protegir-se), d'hemicel·lulosa (uneix les fibres) i de resines i ceres (són els elements nutrients).

Les propietats de la fusta són al duresa i la resistència al serrat, l'anisotropia, la plasticitat, la flexibilitat, l'elasticitat i la higroscopicitat.

Pel que fa als tipus de talls de la fusta, la Roser ens va explicar que els clàssics són el tangencial, l'axial i el radial i que avui generalment es fa servir el de quarts pràctics per evitar la deformació, per encongiment, de les parts més toves.

Vam dedicar força estona a veure, cronològicament, els diversos procediments d'unió de les fustes i a parlar dels pros i els contres de cada un. El procediment que consisteix a fer servir cola per enganxar dues fustes s'anomena d'unions vives, però el pes de les peces acaba separant-les. Després s'ha intentat fer servir un seguit de procediments que consisteixen a fer alguna mena de queixal en cada una de les peces per tal d'unir-les a la manera d'un trencaclosques: la mitja canya, la falsa llengüeta, les espigues (o passadors o grapes) i l'ala de papallona. Després vam veure el calafatejat, que uneix amb una tira tèxtil (aquesta tècnica prové del món mariner). Finalment, vam veure l'ús dels travessers, units amb una falca entremig o amb claus. Pel que fa als travessers units amb falques, la Roser ens va explicar que a l'Aragó i a Castella els travessers s'han col·locat a sota de la fusta en direccions diferents. Per exemple, a l'Aragó s'ha fet servir els travessers en forma d'aspa, de creu de Sant Andreu, mentre que a Castella no.

Després, vam veure les diverses deformacions que pot patir la fusta segons el tall que se li hagi practicat i segons el procediment d'unió que s'hagi fet servir.

Pel que fa a la procedència de la fusta, vam saber que l'avet prové d'Itàlia; la noguera, de França; el roure i el saüc, d'Alemanya; el pi, de la península ibèrica; i el castanyer, de Portugal.

Els agents destructors poden ser biòtics (tèrmit, corc i fong) i abiòtics (atmosfèrics –el sol, la llum, la humitat–, mecànics i químics).

Vam acabar la classe parlant de la fusta artificial, que s'ha creat per intentar solucionar alguns problemes de deformació, d'unió i de destrucció. Vam parlar del conglomerat, que són encenalls premsats i barrejats amb cola plàstica; és poc resistent, pesa molt i es bufa amb la humitat. També vam veure el contraplacat (la fullola), que té una ànima central, i a sota, unes làmines; s'ha de preparar per les dues cares perquè no es deformi. Finalment, la Roser els va parlar del tablex, que és cartró premsat, en una de les cares del qual s'aplica cera.