Dilluns vam fer una mica de teoria i la tercera pràctica. Dimarts només vam fer teoria.
Dilluns
la Roser ens va parlar del dibuix en líquid (tintes, bistre i
sèpia). Vam focalitzar la nostra atenció en la ploma, en el tinter
i en la tinta.
Vam
veure que les plomes poden estar fetes de ploma d'au, de canya
(la de bambú és la més resistent) o de metall. La primera té un
traç arrodonit, la segona no reté tant la tinta i fa un traç més
recte, i la tercera es fa servir sobretot per escriure.
Ens
va explicar que la paraula llatina per al tinter és atramentarium,
que prové d'atramentum,
'negre'.
Dilluns
vam acabar la teoria parlant de la tinta
negra. Aquest invent
mil·lenari xinès es crea amb pigment negre, aigua i un agent
emulsionant perquè les matèries es barregin. El pigment negre té
diversos orígens: pot provenir del sutge (però li costa molt de
desfer-se), de la sèpia (que amb el pas del temps canvia molt el
color) i d'altres com la secreció del roure a causa d'un bacteri
(aquest material s'oxida i es torna marró). Leonardo da Vinci i Rembrandt van fer servir aquest últim material. Dels tres
materials per crear la tinta negra, el que ha canviat més al llarg
de la història és l'agent emulsionant.
Vam
acabar la classe fent la tercera
pràctica del curs. Ja teníem la tinta preparada i només havíem de posar-nos a fer feina:
 |
| Plat que vam fer servir per diluir la tinta negra i poder jugar amb les tonalitats de gris |
 |
| Pinzells i ploma, got amb tinta negra i got amb aigua que ja havíem embrutat |
 |
| Got amb aigua bruta i got amb regalims de tinta negra |
Jo,
com he fet fins ara, vaig agafar el Retrat de Helene Klimt
(Gustav Klimt, 1898) de
referent, i el resultat va ser aquest:
 |
| Pràctica 3: dibuix en líquid |
Dimarts
vam dedicar tota la classe a la teoria de la pintura.
Vam parlar únicament de la fusta
com a suport.
En
l'Antic Egipte ja
es feia servir. Ens han arribat els exemples dels retrats funeraris
(com els d'Al-Fayum), que es col·locaven al costat dels sarcòfags.
Estaven fets amb tremps damunt de fusta (la que es treballava més bé
era la de sicòmor). També ens va parlar dels cartonnage
(fets de guix, lli i papir), els quals es col·locaven al damunt de
la cara de la mòmia.
L'edat
mitjana va ser l'època
d'or de la fusta com a suport. Els tractats en donen molta informació
i pautes per a la preparació.
A
continuació, vam parlar de la composició de la fusta, de les
propietats, dels tipus de talls, dels procediments d'unió de les
fustes, de les deformacions, de la procedència, dels agents
destructors i de la fusta artificial.
La
fusta està composta de
cel·lulosa (50%, és el que li dóna la capacitat d'absorció i
retenció de la humitat sense que es faci malbé), de lignina (25%,
és el que li dóna duresa per protegir-se), d'hemicel·lulosa (uneix
les fibres) i de resines i ceres (són els elements nutrients).
Les
propietats de la fusta són al
duresa i la resistència al serrat, l'anisotropia, la plasticitat, la
flexibilitat, l'elasticitat i la higroscopicitat.
Pel
que fa als tipus de talls
de la fusta, la Roser ens
va explicar que els clàssics són el tangencial, l'axial i el radial
i que avui generalment es fa servir el de quarts pràctics per evitar
la deformació, per encongiment, de les parts més toves.
Vam
dedicar força estona a veure, cronològicament, els diversos
procediments d'unió de
les fustes i a parlar
dels pros i els contres de cada un. El procediment que consisteix a
fer servir cola per enganxar dues fustes s'anomena d'unions vives,
però el pes de les peces acaba separant-les. Després s'ha intentat
fer servir un seguit de procediments que consisteixen a fer alguna
mena de queixal en cada una de les peces per tal d'unir-les a la
manera d'un trencaclosques: la mitja canya, la falsa llengüeta, les
espigues (o passadors o grapes) i l'ala de papallona. Després vam
veure el calafatejat, que uneix amb una tira tèxtil (aquesta tècnica
prové del món mariner). Finalment, vam veure l'ús dels travessers,
units amb una falca entremig o amb claus. Pel que fa als travessers
units amb falques, la Roser ens va explicar que a l'Aragó i a
Castella els travessers s'han col·locat a sota de la fusta en
direccions diferents. Per exemple, a l'Aragó s'ha fet servir els
travessers en forma d'aspa, de creu de Sant Andreu, mentre que a
Castella no.
Després,
vam veure les diverses deformacions
que pot patir la fusta segons el tall que se li hagi practicat i
segons el procediment d'unió que s'hagi fet servir.
Pel
que fa a la procedència
de la fusta, vam saber
que l'avet prové d'Itàlia; la noguera, de França; el roure i el
saüc, d'Alemanya; el pi, de la península ibèrica; i el castanyer,
de Portugal.
Els
agents destructors
poden ser biòtics (tèrmit, corc i fong) i abiòtics (atmosfèrics
–el sol, la llum, la humitat–, mecànics i químics).
Vam
acabar la classe parlant de la fusta
artificial, que s'ha
creat per intentar solucionar alguns problemes de deformació, d'unió
i de destrucció. Vam parlar del conglomerat, que són encenalls
premsats i barrejats amb cola plàstica; és poc resistent, pesa molt
i es bufa amb la humitat. També vam veure el contraplacat (la
fullola), que té una ànima central, i a sota, unes làmines; s'ha
de preparar per les dues cares perquè no es deformi. Finalment, la
Roser els va parlar del tablex,
que és cartró premsat, en una de les cares del qual s'aplica cera.
.jpg)
