La pintura fora de l'aula. Francesc Artigau a l'Espai Volart


Hi ha una exposició de pintures de Francesc Artigau, comissariada per Glòria Bosch, a l’Espai Volart de la Fundació Vila Casas des del 19 d’abril fins al 24 de juny.

Francesc Artigau i Seguí (Barcelona, 1940), pintor, dibuixant i gravador, va ser un dels artistes catalans que a principis de la dècada dels anys seixanta es van interessar per l’art pop nord-americà.

Aquesta mostra està organitzada en dues plantes. A la primera hi ha obra actual i la majoria és de gran format, com per exemple, La batalla de Sant Pere, que l’artista ha creat expressament per a l’exposició.

'La batalla de Sant Pere', caseïna i oli sobre fusta, 195 x 570 cm


En el primer pis també hi ha un panell que conté dibuixos preparatoris per a La batalla de Sant Pere.

A la segona planta hi ha obra anterior, la més antiga de les quals és L’arribada d’immigrants a l’estació de França, del 1962.

Cal destacar dues característiques en la pintura d’Artigau. La primera és que sovint fa servir caseïna (sobre fusta o sobre cartró) i que de vegades al damunt hi fa retocs de llum i de textura amb oli.

La caseïna és una proteïna de la llet quallada que es fa soluble amb calç o amoníac (també es coneix com cola de formatge i cola freda). Es tracta d’un aglutinant aquós resistent a la humitat que és insoluble amb l’aigua quan ja està seca.

Si es vol combinar amb pintura a l’oli cal fer primer la capa de caseïna i després els retocs amb oli. Si es fes al revés la pintura s’esquerdaria. 

La segona característica és que és una pintura que parteix clarament del dibuix, que moltes vegades deixa al descobert.

Enllaços interessants sobre la caseïna
1. “Tremp de caseïna”, entrada al blog de Rosa Piñol per a l’assignatura de Tècniques Artístiques
2. “Caseína, recetas para pintura”, a Totenart.com, Artículos para Bellas Artes y Manualidades
3. “La caseïna”, entrada al blog Conejo Áureo

Enllaços interessants sobre Francesc Artigau
5. Notícies breus sobre l’exposició actual a la revista Bonart en línia (aquí i aquí)
7. Proposta de restauració de nou obres d’Artigau, per Anna Nualart Torroja, Marta Oriola Folch i Marina Mascarella Vilageliu 

El dibuix fora de l'aula. Una jornada de Max, el dibuixant




Max, que va guanyar el Premio Nacional de còmic l'any 2007 per Bardín, el superrealista, va publicar les primeres historietes al fanzine underground El Rrollo Enmascarado. També va formar part de l'equip artístic que el 1979 va fundar la revista El Víbora (aquí i aquí), una revista mensual de còmic fundada i editada per Josep Maria Berenguer (Barcelona, 1944 – 2012) que va durar fins al 2005. A més a més, des del 1995 i fins al 2007, Max i Pere Joan van dirigir la revista semestral de còmic i gràfica d'avantguarda Nosotros Somos los Muertos (coneguda amb les sigles NSLM), després coeditada per Inrevés Edicions i Ediciones Sins Entido.


P. 50 de 'Bardín, el superrealista', en què Max apareix indirectament com a personatge

La seva trajectòria és llarga, comprèn tant el dibuix com la il·lustració i el disseny i conté nombroses publicacions i col·laboracions i premis de reconeixement internacional.


Gustavo, que va néixer el 1977 a 'El Víbora', va ser el primer personatge d'èxit de Max

Max, que viu a Mallorca des de fa gairebé trenta anys, durant els seixanta minuts que va durar el programa va presentar en solitari el guió que havia preparat per a l'Hoy Programa del 16 d'abril. El dibuixant va descriure una jornada seva de treball i la va anar il·lustrant amb la música que necessita en cada moment.


Peter Punk, que va néixer als anys 80 a 'El Víbora', és un altre dels personatges d'èxit de Max
Una jornada de Max comença just abans que surti el sol. Quan ja ha pogut contemplar la sortida, se'n va cap a un bar del poble on viu i durant més d'una hora es dedica a fer esbossos en format segell. Aquesta mida li permet fer una pluja d'idees ràpida. Ell els anomena “microesbossos sense detalls”.

Havent esmorzat, se'n torna a casa i allà continua la seva jornada de dibuixant, que explica en quatre fases: el dibuix a llapis, l'entintat, la digitalització i l'acoloriment.

El dibuix a llapis
Si alguna de les idees que ha esbossat li sembla interessant la comença a dibuixar seriosament en un format més gran i còmode. L'únic que necessita és “paper econòmic, llapis i goma d'esborrar; molta goma d'esborrar”.

Per començar es posa música reposada, com “Gone Tomorrow”, de Lambchop, a l'àlbum Mr. M.

Abans de passar a la fase de l'entintat necessita que el dibuix sigui “rodó”, que tot estigui “perfectament definit”. És per això que fa servir molt la goma d'esborrar. Ell mateix defineix aquest primer dibuix com un “camp de batalla”.

Ara es posa música més hipnòtica, com “Monk’s Mountain”, de Giant Sand, a Blurry Blue Mountain.

L'entintat
És ara quan, al damunt d'un paper bo, passa a net amb tinta el dibuix a llapis que ha fet prèviament. Ho fa calcant damunt d'una taula de llum.

Ara es posa música energètica, com A sucker’s evening”, de Bonnie Prince Billy.

Qualsevol petit moviment de la mà canvia l'expressió de la línia. Per tant, necessita concentració.

Ara es posa música sòlida i energètica, com “Stations”, de The Gutter Twins.

Digitalització
Passa per l'escàner el dibuix entintat i el converteix en un arxiu digital “susceptible de ser manipulat i reformatat de mil maneres”. Ara és quan pot retocar detalls que no hagin quedat prou bé durant l'entintat.

Necessita, doncs, no adormir-se en aquesta feina més mecànica. Ho aconsegueix amb música com Monkey”, de Low.

L'acoloriment
Dóna el color al dibuix digitalment: “Ja són lluny els dies de netejar pinzells i d'embrutar-se els dits i la camisa […] o d'encertar-la amb la mateixa barreja de colors que s'havia fet abans. […] A l'ordinador vas més tranquil, els possibles errors no tenen conseqüències. Tot és ràpid, màgic i lluminós.”

Quan s'està a punt de pondre el sol i ja té el dibuix pràcticament acabat, Max necessita una mica de música tranquil·la: "Werewolf”, de Cat Power.

Vols saber més coses sobre Max?
1. Entrevista a Max al diari Avui del 29 d'abril del 2001.
2. Max va ser el convidat del programa sobre literatura de TV3 L'Hora del Lector (29/11/2007) 
3. Blog del dibuixant, El hombre duerme, el fantasma no.

El gravat i l'estampació. Fora de l'aula


Del 16 de febrer a l'11 de maig d'enguany el Palau Antiguitats va acollir l'exposició 1812. Constutició, conflictes, propaganda amb motiu del 200 aniversari de la constitució espanyola coneguda popularment com la Pepa.

El dia 4 d'abril la vaig visitar i com que em va interessar molt vaig comprar el petit catàleg que en van fer. Aquest catàleg té un pròleg de Miquel Roca i Junyent, ponent de la constitució del 1978, i un text introductori de Francesc Fontbona, acadèmic numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i reconegut historiador de l'art. Més endavant parlaré d'algunes dades interessants que apareixen al text de Fontbona.

Coberta del catàleg de l'exposició sobre la Pepa al Palau Antiguitats
A la mostra no només s'hi exposaven obres artístiques (més avall en parlaré) sinó que també acollia objectes de l'època. Hi havia obra bibliogràfica, com els Trabajos de Barcelona (1808/1810-1813/1814), quatre volums en vuitè manuscrit i enquadernació en pergamí original que o bé Benet de Magarola i de Castellví (1768-1823) o bé Antoni de Magarola i Ardena (quart comte de Quadrells, mort el 1835) va escriure en castellà i en forma de diari per recollir el dia a dia de la vida barcelonina durant la Guerra del Francès.

'Trabajos de Barcelona', al catàleg del Palau Antiguitats

Òbviament, l'obra bibliogràfica estrella era la constitució de 1812 (la Pepa). A la mostra se n'exposaven diverses edicions en formats diferents. A tall d'exemple, hi havia la Constitución política de la monarquía española promulgada en Cadiz a 19 de marzo de 1812 impresa a Cadis a la Impremta Reial el mateix 1812.
La Pepa, impresa a Cadis el 1812, al catàleg del Palau Antiguitats

Es tracta d'un exemplar en dotzè enquadernat en plena pell amb ferros i rodes daurades. D'exemplars de la constitució n'hi havia força, però encara m'agradaria destacar-ne un de ben curiós. Tal com explica l'autor del blog Piscolabis Librorum en aquest article, la Pepa va tenir una vida ben curta i de seguida va ser derogada per part de Ferran VII. Per aquest motiu, es va acabar convertint en símbol del liberalisme. Tal com explica Galderich, l'autor del blog, “per poder portar la Constitució fora dels territoris dels entorns de Cadis no ocupats pels francesos hom se les enginyà per a fer unes edicions de la Constitució impresa en fulls circulars per a poder posar-les dintre de recipients en forma de polvorera perquè les dones, en passar pels controls, les passessin dissimuladament com a un element d’higiene i estètica femenina.” Sembla que aquest format de constitució, en fulls circulars a dins d'una polvorera, va tenir tant d'èxit que després de la Pepa totes les constitucions espanyoles han tingut aquesta versió.

Tapa de polvorera de la Pepa, extreta del blog Piscolabis Librorum

A part de les obres bibliogràfiques, encara hi havia un altre objecte, que m'agradaria destacar. Es tracta d'un ventall de nacre gravat amb les barnilles unides amb tires de seda. Aquest ventall té dues inscripcions: la del vers és “España Libre”, i la del revers, “Gerona”. Està gravat amb motius florals i xineries.
Ventall de nacre, al catàleg del Palau Antiguitats

Ara que ja he parlat dels objectes, tractaré les obres artístiques que hi havia a l'exposició. Si bé la immensa majoria era obra gràfica, també hi havia dos dibuixos. Un dels dibuixos era de Salvador Mayol (1775-1834): Un espía que se pasó por las Armas a 27 de diciembre de 1808. Es tracta d'un dibuix del 1808 a tinta sèpia a ploma en paper verjurat i de 440 x 625 mm.

Dibuix de Salvador Mayol, al catàleg del Palau Antiguitats

L'altre s'atribueix a Bonaventura Planella (1772-1844): Acte de les Corts Generals i Extraordinàries celebrades al Teatro Real de la Isla de León (San Fernando, Cadis) el 24 de setembre de 1810. És un dibuix a tinta a ploma i aiguada blanca en paper verjurat de 207 x 290 mm.

Dibuix atribuït a Bonaventura Planella, al catàleg del Palau Antiguitats

La resta ja és tot obra gràfica impresa a Espanya, Catalunya, el País Valencià, França i Anglaterra. Cal destacar la presència de l'escola acadèmica de gravadors a València (que treballava des de Madrid) i la de Catalunya (reforçada amb gravadors italians). La majoria són anònimes o d'autoria dubtosa, però sí que es coneix l'autor de la sèrie Los desastres de la Guerra. És, com tothom sap, Francisco de Goya (1746-1828). La mostra acollia les estampes número 1, 5, 21, 46, 48, 50 i 63. Els títols són, en el mateix ordre, Tristes presentimientos de lo que ha de acontecer, Y son fieras, Será lo mismo, Esto es malo, Cruel lástima, Madre infeliz i Muertos recogidos. Tots els gravats són aiguaforts sobre paper verjurat Arches excepte la 69 i la 73, que són aiguafort i aiguatinta sobre el mateix paper que els altres.

Estampa núm. 1 de 'Los desastres de la Guerra', de Goya, al catàleg del Palau Antiguitats

Per acabar, m'agradaria destacar algunes dades que Fontbona dóna a la seva introducció, titulada “Estampes polítiques del primer dinou”. L'historiador de l'art explica que entre el segle XVIII i XIX, moment en què se situa tant la constitució del 1812 com totes les obres de la mostra, es van començar a fer servir dues tècniques noves: la litografia i la xilografia a la testa. Aquestes tècniques complementarien les que ja eren clàssiques: el gravat calcogràfic (emprada per a representacions més acurades) i la xilografia tradicional (treballada a fil, emprada per produir “imatges més de batalla”). Les dues tècniques noves –més senzilles i econòmiques– se centrarien en la producció de caire més popular, mentre que les més tradicionals es farien servir per a obres dirigides “a un públic de nivell més alt”.

Tot i això, a la mostra del Palau Antiguitats hi predomina clarament el gravat calcogràfic i, concretament, l'aiguafort. Sembla que en aquell moment les dues tècniques noves encara no havien penetrat gaire al vessant sud del Pirineu. En les estampes franceses comença a trobar-se la litografia ja als anys vint, però la xilografia a la testa arribaria una mica més tard.

Bibliografia
1812. Constitució, conflictes, propaganda. Palau Antiguitats, Impresart, 2012. 

Webgrafia
Galderich, Piscolabis Librorum [última consulta: juny del 2012]

L'esgrafiat. Fora de l'aula


Amb motiu de la festa anual Tarraco Viva fa poc vaig estar-me un cap de setmana a Tarragona.

Em va fascinar la quantitat de façanes amb esgrafiats que hi ha a la ciutat (en aquest article i en aquest altre parlo d'aquest procediment). I em vaig fixar especialment en la casa Ximenis, que és a tocar de l'entrada a la muralla romana (via de l'Imperi Romà, 17).

Postal de la casa Eiximenis. Triangle Postals. Foto: Jordi Puig

Es tracta d'un edifici modernista projectat per l'arquitecte Josep Maria Jujol Gibert l'any 1914. Pau Ximenis, canonge de la Catedral de Tarragona, li va encarregar que li ideés una casa de planta baixa, dos pisos i una torre per accedir a una terrassa.

Sembla que la simbologia de la façana és una exaltació de la Mare de Déu, la qual cosa queda palesa en l'”Ave Maria” que hi ha al llindar de la porta central i en el “JHS, Jesús, Salvador dels Homes” al coronament.

Als esgrafiats, blancs sobre el color salmó de la façana, hi apareixen fruites, fulles, flors, garlandes i formes geomètriques.

Actualment, la casa Ximenis és considerada Bé Cultural d'Interès Local, sobretot pels esgrafiats i pel treball de la forja en els balcons.

Webgrafia
[última consulta de tots els webs, el juny del 2012]


Article sobre Josep Maria Jujol a la Viquipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Maria_Jujol_i_Gibert#Tarragona
Article sobre la casa Ximenis a la Tarracowiki:
Article sobre la casa Ximenis a l'Arxiu Jujol:
Article sobre la casa Ximenis al web de la Diputació de Tarragona:

El gravat i l'estampació. Pràctica


A classe havíem de fer un gravat en relleu sobre linòleum i dos gravats al buit calcogràfics, però a causa de la vaga d'estudiants indefinida només hem pogut fer el primer.

Per fer el gravat sobre linòleum vaig decidir canviar de referent perquè no em veia amb cor de fer un rostre de trets arrodonits. Vaig triar un Juan Gris dels anys 1926-27: Guitarra i fruiter i el vaig variar una mica.

Juan Gris, 'Guitarra i fruiter', 1926-27

Per fer les incisions vaig fer servir una gúbia arrodonida i una d'angular. La que em va ser més difícil de manejar va ser l'arrodonida, perquè em costava més de controlar i havia de fer molta força. Em van quedar els dits una mica entumits.

Gúbia angular

Gúbia arrodonida

Un cop vaig tenir el linòleum treballat, vaig procedir a deixar-lo ben entintat: ni poca tinta ni massa; si et passes amb la tinta pot ser que entri dins dels solcs, la qual cosa desvirtuaria la imatge que es tenia pensada.

Corrons per entintar


Safata amb tinta negra perquè els corrons quedin ben xopats

En acabat, vaig anar a la premsa, vaig col·locar el paper damunt del linòleum i la Roser va fer girar la manovella perquè la maquinària fes el fet.

Premsa per fer el gravat

El resultat va ser aquest:

El gravat sobre linòleum

El gravat i l'estampació. Teoria


[Podeu consultar l'article sobre la pràctica del gravat i l'estampa aquí i l'article sobre el gravat i l'estampa fora de l'aula aquí]


1. Què és un gravat?
La tècnica de la imatge gravada consisteix a treballar una matriu per tal d'entintar-la i reproduir-la per estampació.

2. Què és la matriu?
La matriu és un suport que pot ser de diversos materials i que es pot treballar de diverses maneres. La gràcia d'aquest procediment tècnic és que permet fer una reproducció múltiple de la imatge.

Pel fet que es pot reproduir diverses vegades i per tal de diferenciar el gravat artístic del gravat de reproducció, a finals del segle XIX es va començar a indicar en el mateix gravat el nombre d'estampacions que se n'havia fet. És el que s'anomena tiratge. La numeració limitada s'indica amb una fracció que se situa a l'angle inferior esquerre.

El fet que es numeri el tiratge i que el mateix artista signi cada un dels exemplars fa que cada gravat tingui el valor d'obra original.

És a partir del III Congrés Internacional d'Artistes de Viena celebrat el 1960 que s'atorga al gravat artístic original i d'autor la denominació d'obra gràfica original (Pilar Vélez [1993], Aproximació a l'obra gràfica de Subirachs, Editorial Mediterrània, Barcelona, p. 11).

3. Quins materials es poden treballar?
En funció del material amb què es treballa el gravat rep un nom o altre. Si és sobre fusta, s'anomena xilografia; si és sobre metall (sovint, de coure), calcografia; sobre tela, serigrafia; i sobre pedra, litografia. També hi ha el gravat sobre linòleum, que és una tela rígida i impermeable formada per un teixit de jute cobert d'una pasta seca i que es fa servir com a substitut de la xilografia, més cara i més difícil de treballar.

4. Com es treballen?
Per classificar el gravat en funció de la manera de treballar la matriu cal tenir en compte dues qüestions: si s'ha gravat per incisió o no (4.1) i amb quins materials i eines s'han aconseguit les incisions (4.2).

4.1 La incisió
Quan es treballa una matriu per incisió, el resultat pot ser un gravat en relleu o un gravat en buit. Encara hi ha un tercer grup d'imatges impreses, el del gravat en pla (estampes), que es diferencien de les altres perquè la matriu no es treballa per incisió sinó que es prepara dibuixant-hi amb llapis, ploma o pinzell.

Aquí cal explicar una qüestió cabdal dels gravats per incisió. Per poder preparar una bona matriu primer cal entendre on quedarà el color en el paper que hi col·locarem damunt. En el gravat en relleu el color quedarà a la part que no haurem buidat, mentre que en el gravat en buit el color quedarà a la part que sí que haurem buidat.

4.2 Materials i eines per a la incisió

Imatge extreta de Corrado Maltese, p. 246

Imatge extreta de Corrado Maltese, p. 246

a) En el gravat en relleu les incisions es poden fer amb ganivet pla, gúbia (rodona o angular), punxó i burí. Cal recordar que el color quedarà a les parts que no haurem buidat. El gravat en relleu per excel·lència és la xilografia, que és un procediment que consisteix a treballar una matriu de fusta. La fusta més adequada és la que té menys vetes i és dura i compacta (cirerer o boix, per exemple). El dibuix s'ha de fer sobre la superfície ben plana i llimada. Un cop s'ha treballat amb les eines esmentades, s'entinta amb el corró perquè la tinta quedi a les parts altes. Modernament, com he dit més amunt, s'ha creat el linòleum, que es diferencia de la xilografia perquè és un material més simple i llis però que fa servir el mateix procés d'estampat.

b) En el gravat en buit, un cop s'ha polit la planxa i se n'ha bisellat les vores, les incisions es poden fer per procediments directes o indirectes.
Les eines per treballar directament són el burí (talla dolça), el punxó (punta seca) i d'altres més modernes com el granejador (a la manera negra o mezzotinto). L'artista treballa amb aquestes eines directament damunt la planxa. Cal recordar que el color quedarà a les parts que haurem buidat.

La tècnica del gravat indirecte s'anomena així perquè, al contrari que els anteriors, l'artista no actua sobre la superfície metàl·lica, sinó que treballa sobre una capa de vernís amb un instrument de punta que la fa saltar (el vernís és un compost de cera, resina i betum de Judea). També s'anomena indirecte perquè després d'haver treballat sobre la capa, la planxa se submergeix en un àcid mordent. 

Normalment es fa servir l'àcid nítric, que es coneix com a aiguafort, nom que també agafa aquest procediment. Si la planxa és de coure, el mordent més adequat és l'àcid holandès (clorhídric, clorur de potassa i aigua). L'àcid ataca les línies descobertes i crea un solc, que serà el que rebrà la tinta. 

Aquest procediment permet controlar la qualitat de les línies (a diferència dels anteriors) amb la temperatura de l'àcid, el temps que es deixa actuar l'àcid, la concentració, etc. Això permet donar unes qualitats pictòriques a una tècnica que és lineal. 

Un cop es té la planxa preparada, cal escalfar-la amb un fogó de gas o un forn per tal de treure'n el vernís. Un cop s'ha tret, es procedeix a entintar la superfície mirant que tots els solcs quedin ben plens de tinta (ha de ser com més espessa millor i feta a base de negre fum i oli de llinosa) amb l'ajut d'una espàtula o d'una monyeca de gasa fina i se'n treu la que sobra (amb la mà o amb gases). A continuació, s'ha de netejar els bisells amb Blanc d'Espanya. Un cop es té la planxa preparada, es procedeix a estampar. 

Si el gravat és en color, hi ha tres tipus de procediments: el Poupée (es posen tots els colors alhora), el sistema de registres (cada color, en una planxa diferent) i el Roll-up (tots els colors alhora però a cada traç li correspon un color i cada tinta té una viscositat diferent perquè no es barregin; la tinta s'aplica amb corrons i es pot fer servir plantilles o màscares de reserva).

A part de l'aiguafort també hi ha el vernís tou i l'aiguatinta. El vernís tou es diferencia de l'aiguafort sobretot pel fet que el vernís de bola té una substància grassa. Al damunt del vernís es col·loca un paper rugós en el qual es fa el dibuix. En els punts en què el llapis fa pressió sobre el paper, el vernís salta i el metall queda descobert. Després, es procedeix a la corrosió de la manera com he explicat abans. 

Per a l'aiguatinta cal posar una capa lleugera de betum i uniforme damunt la planxa. Després s'escalfa el metall perquè el betum s'hi adhereixi. L'àcid penetra només en les escletxes que han quedat entre les partícules de betum. Tot i que hi ha altre mètodes per a l'aiguatinta (al sucre, al sofre…), aquest és un dels més habituals.

c) En el gravat en pla cal parlar de la litografia i de la serigrafia. La litografia fa servir com a matriu la pedra calcària. Es dibuixa sobre la pedra amb llapis o tintes litogràfiques compostes sobretot de matèries grasses i es fixa aquest dibuix. S'impermeabilitza la resta de la superfície amb goma aràbiga i àcid nítric perquè no s'hi pugui adherir res i quedi ben humit. Aquesta humitat repel·lirà la tinta i, per tant, només s'entintarà la part dibuixada. La premsa litogràfica pot ser manual o òfset. Segons el procediment tradicional, la pedra es col·loca sobre el pla de la premsa coberta amb el paper en què es vol imprimir i es fa passar tot sota una planxa de fusta amb el llom cobert de cuir. A partir d'aquí, com en tots els procediments que he comentat, hi ha altres variants més o menys modernes. 

En la serigrafia hi ha un pas de tinta d'una matriu al paper però sense la intervenció de la premsa. La tinta es fa filtrar per una peça de seda mitjançant la pressió d'una paleta de goma, de manera que es diposita sobre un paper que s'ha col·locat a baix. Abans, però, cal reservar el que no es vol que quedi entintat amb vernís o amb material impermeable. 


Bibliografia
FERNÁNDEZ Arenas, José (2006): Introducción a la conservación del patrimonio y técnicas artísticas. Barcelona: Ariel.


MALTESE, Corrado (1990): Las técnicas artísticas. Madrid: Ediciones Cátedra.


VÉLEZ, Pilar (1993): Aproximació a l'obra gràfica de Subirachs. Barcelona: Editorial Mediterrània.

La ceràmica

[Podeu consultar l'entrada sobre l'esgrafiat fora de l'aula aquí]

TEORIA
La teoria de la ceràmica ens la va explicar la Carme Riu de Martín, que és professora d'aquesta matèria a l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona.
1. L'argila
Cal que la terra que es fa servir en ceràmica sigui plàstica (que se li pugui donar la forma que es vulgui) i porosa (qualitat que li dóna la capacitat d'assecar-se de pressa). La més adient és l'argila, que actualment es pot comprar ja preparada per fer servir.

Les argiles es classifiquen en funció del punt de fusió que tenen:
a) Argila pura. És poc plàstica i vitrifica a una temperatura molt alta. Exemple: la porcellana.
b) Argila refractària. Resisteix altes temperatures. Es fa servir sobretot en escultura.
c) Argila sedimentària. És la menys pura però és la més plàstica. Exemples: el gres, l'argila blanca, la vermella i la negra.

També es classifica segons el material que s'hi afegeix:
a) Refractaris. Són materials que n'augmenten el punt de fusió. Li donen un aspecte granulós i en disminueixen la capacitat d'encongir-se.
b) Fundents. Són materials que en disminueixen el punt de fusió.
c) Colorants. Serveixen per fer-hi les engalbes. Exemples: amb l'òxid de ferro es fa el vermell, amb el diòxid de manganès s'aconsegueix el marró i amb la terra d'Alcanyís es fa el blanc.

2. Modelatge del fang
a) La bola. Es fa una bola amb el fang i s'hi introdueix el dit al mig. Amb els dits es va creant les parets. Per evitar que el material s'esquerdi cal anar mullant-lo.
b) Cilindres. Es fa un cilindre amb el fang i es crea una espiral al damunt d'una superfície plana. Es repeteix aquest procés i es col·loquen les espirals l'una al damunt de l'altra fins a aconseguir l'alçada que necessitem. A diferència del procediment anterior, per al qual només fem servir les mans, per aconseguir una superfície plana del material ens ajudem amb eines de modelatge.
c) Planxes. S'agafa un tros de fang i es treballa per mitjà d'un corró amb l'objectiu d'aconseguir una planxa de fang llisa. Aquest procediment, com veurem més avall, és el que vam fer servir nosaltres.
d) El torn de terrissaire. Es tracta d'aprofitar el volant d'inèrcia (actualment mogut per força elèctrica) per tal de modelar el fang.

3. Color i decoració de la terra
El fang es pot decorar quan està humit, quan està sec o quan està cuit. Òbviament, en funció de l'estat del fang farem servir un o altre procediment de decoració.

a) Fang humit:
- Engalba. S'hi col·loca una barbotina, es deixa assecar i s'enforna. Per obtenir una superfície llisa i brillant es pot brunyir, patinar o pintar amb un esmalt.
- Decoració d'aresta. Es tracta de fer dibuixos impresos amb motlles.
b) Fang sec:
- Majòlica. Es pinta amb esmalt i, al damunt, amb colorants. És important saber controlar el canvi de color que pateixen els colorants quan s'han enfornat.
- Sota coberta. Primer es pinta amb colorants i, després, amb vernís.
- L'esgrafiat. Ja en vam parlar a l'entrada anterior. Consisteix a fer una primera capa d'engalba i quan s'ha assecat es treu la superfície on es vol que aparegui el color de sota.
c) Fang cuit:
- Corda seca. Es fa el dibuix amb un procediment gras. Aquest material serveix de reserva, la qual cosa fa que els colors no es corrin.
- Decoracions impreses. Es posen durant la segona enfornada.
- Socarrats. Es fa una capa de calç al damunt de terra. Després es pinta a sobre amb pigments i aigua.
- Reflexos metàl·lics i estanyats. Es fa una capa daurada (amb sals de coure i estany) al damunt d'una peça que prèviament hem esmaltat.

PRÀCTICA
A classe vam fer dos tipus de rajoles. D'una banda, vam crear una rajola d'argila amb el procediment de la planxa. De l'altra, vam treballar al damunt d'una rajola de ceràmica ja feta. 

Corró i estructura de fusta per crear la rajola d'argila
La rajola d'argila





La rajola d'argila pintada


Rajola de ceràmica tal com la vam pintar

Pigments per pintar la rajola de ceràmica

Aigua per crear la pintura per a la rajola de ceràmica

Esmalt per crear la pintura per a la rajola de ceràmica

Exemple de pintura que vam crear per pintar la rajola de ceràmica