El gravat i l'estampació. Teoria

[Podeu consultar l'article sobre la pràctica del gravat i l'estampa aquí i l'article sobre el gravat i l'estampa fora de l'aula aquí]


1. Què és un gravat?

La tècnica de la imatge gravada consisteix a treballar una matriu per tal d'entintar-la i reproduir-la per estampació.

2. Què és la matriu?

La matriu és un suport que pot ser de diversos materials i que es pot treballar de diverses maneres. La gràcia d'aquest procediment tècnic és que permet fer una reproducció múltiple de la imatge.

Pel fet que es pot reproduir diverses vegades i per tal de diferenciar el gravat artístic del gravat de reproducció, a finals del segle XIX es va començar a indicar en el mateix gravat el nombre d'estampacions que se n'havia fet. És el que s'anomena tiratge. La numeració limitada s'indica amb una fracció que se situa a l'angle inferior esquerre.

El fet que es numeri el tiratge i que el mateix artista signi cada un dels exemplars fa que cada gravat tingui el valor d'obra original.

És a partir del III Congrés Internacional d'Artistes de Viena celebrat el 1960 que s'atorga al gravat artístic original i d'autor la denominació d'obra gràfica original (Pilar Vélez [1993], Aproximació a l'obra gràfica de Subirachs, Editorial Mediterrània, Barcelona, p. 11).

3. Quins materials es poden treballar?

En funció del material amb què es treballa el gravat rep un nom o altre. Si és sobre fusta, s'anomena xilografia; si és sobre metall (sovint, de coure), calcografia; sobre tela, serigrafia; i sobre pedra, litografia. També hi ha el gravat sobre linòleum, que és una tela rígida i impermeable formada per un teixit de jute cobert d'una pasta seca i que es fa servir com a substitut de la xilografia, més cara i més difícil de treballar.

4. Com es treballen?

Per classificar el gravat en funció de la manera de treballar la matriu cal tenir en compte dues qüestions: si s'ha gravat per incisió o no (4.1) i amb quins materials i eines s'han aconseguit les incisions (4.2).

4.1 La incisió

Quan es treballa una matriu per incisió, el resultat pot ser un gravat en relleu o un gravat en buit. Encara hi ha un tercer grup d'imatges impreses, el del gravat en pla (estampes), que es diferencien de les altres perquè la matriu no es treballa per incisió sinó que es prepara dibuixant-hi amb llapis, ploma o pinzell.

Aquí cal explicar una qüestió cabdal dels gravats per incisió. Per poder preparar una bona matriu primer cal entendre on quedarà el color en el paper que hi col·locarem damunt. En el gravat en relleu el color quedarà a la part que no haurem buidat, mentre que en el gravat en buit el color quedarà a la part que sí que haurem buidat.

4.2 Materials i eines per a la incisió

Imatge extreta de Corrado Maltese, p. 246

Imatge extreta de Corrado Maltese, p. 246

a) En el gravat en relleu les incisions es poden fer amb ganivet pla, gúbia (rodona o angular), punxó i burí. Cal recordar que el color quedarà a les parts que no haurem buidat. El gravat en relleu per excel·lència és la xilografia, que és un procediment que consisteix a treballar una matriu de fusta. La fusta més adequada és la que té menys vetes i és dura i compacta (cirerer o boix, per exemple). El dibuix s'ha de fer sobre la superfície ben plana i llimada. Un cop s'ha treballat amb les eines esmentades, s'entinta amb el corró perquè la tinta quedi a les parts altes. Modernament, com he dit més amunt, s'ha creat el linòleum, que es diferencia de la xilografia perquè és un material més simple i llis però que fa servir el mateix procés d'estampat.

b) En el gravat en buit, un cop s'ha polit la planxa i se n'ha bisellat les vores, les incisions es poden fer per procediments directes o indirectes.

Les eines per treballar directament són el burí (talla dolça), el punxó (punta seca) i d'altres més modernes com el granejador (a la manera negra o mezzotinto). L'artista treballa amb aquestes eines directament damunt la planxa. Cal recordar que el color quedarà a les parts que haurem buidat.

La tècnica del gravat indirecte s'anomena així perquè, al contrari que els anteriors, l'artista no actua sobre la superfície metàl·lica, sinó que treballa sobre una capa de vernís amb un instrument de punta que la fa saltar (el vernís és un compost de cera, resina i betum de Judea). També s'anomena indirecte perquè després d'haver treballat sobre la capa, la planxa se submergeix en un àcid mordent. 

Normalment es fa servir l'àcid nítric, que es coneix com a aiguafort, nom que també agafa aquest procediment. Si la planxa és de coure, el mordent més adequat és l'àcid holandès (clorhídric, clorur de potassa i aigua). L'àcid ataca les línies descobertes i crea un solc, que serà el que rebrà la tinta. 

Aquest procediment permet controlar la qualitat de les línies (a diferència dels anteriors) amb la temperatura de l'àcid, el temps que es deixa actuar l'àcid, la concentració, etc. Això permet donar unes qualitats pictòriques a una tècnica que és lineal. 

Un cop es té la planxa preparada, cal escalfar-la amb un fogó de gas o un forn per tal de treure'n el vernís. Un cop s'ha tret, es procedeix a entintar la superfície mirant que tots els solcs quedin ben plens de tinta (ha de ser com més espessa millor i feta a base de negre fum i oli de llinosa) amb l'ajut d'una espàtula o d'una monyeca de gasa fina i se'n treu la que sobra (amb la mà o amb gases). A continuació, s'ha de netejar els bisells amb Blanc d'Espanya. Un cop es té la planxa preparada, es procedeix a estampar. 

Si el gravat és en color, hi ha tres tipus de procediments: el Poupée (es posen tots els colors alhora), el sistema de registres (cada color, en una planxa diferent) i el Roll-up (tots els colors alhora però a cada traç li correspon un color i cada tinta té una viscositat diferent perquè no es barregin; la tinta s'aplica amb corrons i es pot fer servir plantilles o màscares de reserva).

A part de l'aiguafort també hi ha el vernís tou i l'aiguatinta. El vernís tou es diferencia de l'aiguafort sobretot pel fet que el vernís de bola té una substància grassa. Al damunt del vernís es col·loca un paper rugós en el qual es fa el dibuix. En els punts en què el llapis fa pressió sobre el paper, el vernís salta i el metall queda descobert. Després, es procedeix a la corrosió de la manera com he explicat abans. 

Per a l'aiguatinta cal posar una capa lleugera de betum i uniforme damunt la planxa. Després s'escalfa el metall perquè el betum s'hi adhereixi. L'àcid penetra només en les escletxes que han quedat entre les partícules de betum. Tot i que hi ha altre mètodes per a l'aiguatinta (al sucre, al sofre…), aquest és un dels més habituals.

c) En el gravat en pla cal parlar de la litografia i de la serigrafia. La litografia fa servir com a matriu la pedra calcària. Es dibuixa sobre la pedra amb llapis o tintes litogràfiques compostes sobretot de matèries grasses i es fixa aquest dibuix. S'impermeabilitza la resta de la superfície amb goma aràbiga i àcid nítric perquè no s'hi pugui adherir res i quedi ben humit. Aquesta humitat repel·lirà la tinta i, per tant, només s'entintarà la part dibuixada. La premsa litogràfica pot ser manual o òfset. Segons el procediment tradicional, la pedra es col·loca sobre el pla de la premsa coberta amb el paper en què es vol imprimir i es fa passar tot sota una planxa de fusta amb el llom cobert de cuir. A partir d'aquí, com en tots els procediments que he comentat, hi ha altres variants més o menys modernes. 

En la serigrafia hi ha un pas de tinta d'una matriu al paper però sense la intervenció de la premsa. La tinta es fa filtrar per una peça de seda mitjançant la pressió d'una paleta de goma, de manera que es diposita sobre un paper que s'ha col·locat a baix. Abans, però, cal reservar el que no es vol que quedi entintat amb vernís o amb material impermeable. 


Bibliografia
FERNÁNDEZ Arenas, José (2006): Introducción a la conservación del patrimonio y técnicas artísticas. Barcelona: Ariel.


MALTESE, Corrado (1990): Las técnicas artísticas. Madrid: Ediciones Cátedra.


VÉLEZ, Pilar (1993): Aproximació a l'obra gràfica de Subirachs. Barcelona: Editorial Mediterrània.