La tècnica de la imatge gravada
consisteix a treballar una matriu per tal d'entintar-la i
reproduir-la per estampació.
2.
Què és la matriu?
La matriu és un suport que pot ser
de diversos materials i que es pot treballar de diverses maneres. La
gràcia d'aquest procediment tècnic és que permet fer una
reproducció múltiple de la imatge.
Pel fet que es pot reproduir
diverses vegades i per tal de diferenciar el gravat artístic del
gravat de reproducció, a finals del segle XIX es va començar a
indicar en el mateix gravat el nombre d'estampacions que se n'havia
fet. És el que s'anomena tiratge. La numeració
limitada s'indica amb una fracció que se situa a l'angle inferior
esquerre.
El fet que es numeri el tiratge i
que el mateix artista signi cada un dels exemplars fa que cada gravat
tingui el valor d'obra original.
És a partir del III Congrés
Internacional d'Artistes de Viena celebrat el 1960 que s'atorga al
gravat artístic original i d'autor la denominació d'obra
gràfica original (Pilar
Vélez [1993], Aproximació a l'obra gràfica de Subirachs,
Editorial Mediterrània, Barcelona, p. 11).
3.
Quins materials es poden treballar?
En
funció del material amb què es treballa el gravat rep un nom o
altre. Si és sobre fusta, s'anomena xilografia;
si és sobre metall (sovint, de coure), calcografia;
sobre tela, serigrafia;
i sobre pedra, litografia.
També hi ha el gravat sobre linòleum,
que és una tela rígida i impermeable formada per un teixit de jute
cobert d'una pasta seca i que es fa servir com a substitut de la
xilografia, més cara i més difícil de treballar.
4.
Com es treballen?
Per classificar el gravat en funció
de la manera de treballar la matriu cal tenir en compte dues
qüestions: si s'ha gravat per incisió o no (4.1) i amb quins
materials i eines s'han aconseguit les incisions (4.2).
4.1
La incisió
Quan
es treballa una matriu per incisió, el resultat pot ser un gravat
en relleu o un gravat
en buit. Encara hi ha un tercer
grup d'imatges impreses, el del gravat en pla
(estampes), que es diferencien de les altres perquè la matriu no es
treballa per incisió sinó que es prepara dibuixant-hi amb llapis,
ploma o pinzell.
Aquí
cal explicar una qüestió cabdal dels gravats per incisió. Per
poder preparar una bona matriu primer cal entendre on
quedarà el color en el paper
que hi col·locarem damunt. En el gravat en relleu el color quedarà
a la part que no haurem buidat, mentre que en el gravat en buit el
color quedarà a la part que sí que haurem buidat.
4.2
Materials i eines per a la incisió
 |
| Imatge extreta de Corrado Maltese, p. 246 |
 |
| Imatge extreta de Corrado Maltese, p. 246 |
a)
En el gravat en relleu les
incisions es poden fer amb ganivet pla, gúbia (rodona o angular),
punxó i burí. Cal recordar que el color quedarà a les parts que no
haurem buidat. El gravat en relleu per excel·lència és la
xilografia, que és
un procediment que consisteix a treballar una matriu de fusta. La
fusta més adequada és la que té menys vetes i és dura i compacta
(cirerer o boix, per exemple). El dibuix s'ha de fer sobre la
superfície ben plana i llimada. Un cop s'ha treballat amb les eines
esmentades, s'entinta amb el corró perquè la tinta quedi a les
parts altes. Modernament, com he dit més amunt, s'ha creat el
linòleum, que es
diferencia de la xilografia perquè és un material més simple i
llis però que fa servir el mateix procés d'estampat.
b)
En el gravat en buit, un cop
s'ha polit la planxa i se n'ha bisellat les vores, les incisions es
poden fer per procediments directes
o indirectes.
Les
eines per treballar directament
són el burí (talla dolça), el punxó (punta seca) i d'altres més
modernes com el granejador (a la manera negra o mezzotinto).
L'artista treballa amb aquestes eines directament damunt la planxa.
Cal recordar que el color quedarà a les parts que haurem buidat.
La
tècnica del gravat indirecte
s'anomena així perquè, al contrari que els anteriors, l'artista no
actua sobre la superfície metàl·lica, sinó que treballa sobre una
capa de vernís amb un instrument de punta que la fa saltar (el
vernís és un compost de cera, resina i betum de Judea). També
s'anomena indirecte perquè després d'haver treballat sobre la capa,
la planxa se submergeix en un àcid mordent.
Normalment es fa servir
l'àcid nítric, que es coneix com a aiguafort,
nom que també agafa aquest procediment. Si la planxa és de coure,
el mordent més adequat és l'àcid holandès (clorhídric, clorur de
potassa i aigua). L'àcid ataca les línies descobertes i crea un
solc, que serà el que rebrà la tinta.
Aquest procediment permet
controlar la qualitat de les línies (a diferència dels anteriors)
amb la temperatura de l'àcid, el temps que es deixa actuar l'àcid,
la concentració, etc. Això permet donar unes qualitats pictòriques
a una tècnica que és lineal.
Un cop es té la planxa preparada, cal
escalfar-la amb un fogó de gas o un forn per tal de treure'n el
vernís. Un cop s'ha tret, es procedeix a entintar la superfície
mirant que tots els solcs quedin ben plens de tinta (ha de ser com
més espessa millor i feta a base de negre fum i oli de llinosa) amb
l'ajut d'una espàtula o d'una monyeca de gasa fina i se'n treu la
que sobra (amb la mà o amb gases). A continuació, s'ha de netejar
els bisells amb Blanc d'Espanya. Un cop es té la planxa preparada,
es procedeix a estampar.
Si el gravat
és
en color,
hi ha tres tipus de procediments: el Poupée (es posen tots els
colors alhora), el sistema de registres (cada color, en una planxa
diferent) i el Roll-up (tots els colors alhora però a cada traç li
correspon un color i cada tinta té una viscositat diferent perquè
no es barregin; la tinta s'aplica amb corrons i es pot fer servir
plantilles o màscares de reserva).
A
part de l'aiguafort també hi ha el vernís tou i l'aiguatinta. El
vernís tou es
diferencia de l'aiguafort sobretot pel fet que el vernís de bola té
una substància grassa. Al damunt del vernís es col·loca un paper
rugós en el qual es fa el dibuix. En els punts en què el llapis fa
pressió sobre el paper, el vernís salta i el metall queda
descobert. Després, es procedeix a la corrosió de la manera com he
explicat abans.
Per a l'aiguatinta
cal posar una capa lleugera de betum i uniforme damunt la planxa.
Després s'escalfa el metall perquè el betum s'hi adhereixi. L'àcid
penetra només en les escletxes que han quedat entre les partícules
de betum. Tot i que hi ha altre mètodes per a l'aiguatinta (al
sucre, al sofre…), aquest és un dels més habituals.
c)
En
el gravat en pla
cal
parlar de la litografia i de la serigrafia. La litografia
fa servir com a matriu la pedra calcària. Es dibuixa sobre la pedra
amb llapis o tintes litogràfiques compostes sobretot de matèries
grasses i es fixa aquest dibuix. S'impermeabilitza la resta de la
superfície amb goma aràbiga i àcid nítric perquè no s'hi pugui
adherir res i quedi ben humit. Aquesta humitat repel·lirà la tinta
i, per tant, només s'entintarà la part dibuixada. La premsa
litogràfica pot ser manual o òfset. Segons el procediment
tradicional, la pedra es col·loca sobre el pla de la premsa coberta
amb el paper en què es vol imprimir i es fa passar tot sota una
planxa de fusta amb el llom cobert de cuir. A partir d'aquí, com en
tots els procediments que he comentat, hi ha altres variants més o
menys modernes.
En la serigrafia
hi
ha un pas de tinta d'una matriu al paper però sense la intervenció
de la premsa. La tinta es fa filtrar per una peça de seda mitjançant
la pressió d'una paleta de goma, de manera que es diposita sobre un
paper que s'ha col·locat a baix. Abans, però, cal reservar el que
no es vol que quedi entintat amb vernís o amb material impermeable.
Bibliografia
FERNÁNDEZ Arenas, José (2006): Introducción a la conservación del patrimonio y técnicas artísticas. Barcelona: Ariel.
MALTESE, Corrado (1990): Las técnicas artísticas. Madrid: Ediciones Cátedra.
VÉLEZ, Pilar (1993): Aproximació a l'obra gràfica de Subirachs. Barcelona: Editorial Mediterrània.
